Joan Solà i Cortassa (1940-2010). Lingüista.

“Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona. La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”.

Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya

Ho sabeu, vosaltres?

Un cop vaig somiar que visitava
el cenotafi d'un cirurgià.
Dins la vitrina, una bala extreta
del cor del món. Mai he pogut saber
per quin motiu l'havia disparat.

Guerra i literatura

1.- Guerra i pau - Lev Tolstoi
2.- Tirant lo Blanc - Joanot Martorell
3.- Els nus i els morts - Norman Mailer
4- Vida i destí - Vassili Grossman5.- Incerta glòria - Joan Sales
6.- Trilogia d'Auschwitz - Primo Levi
7.- Johnny va agafar el fusell - Dalton Trumbo8.- Viatge al fons de la nit - Louis-Ferdinand Celine9.- L'aventurer Simplicissimus - Jacob von Grimmelshausen
10.- L'espoir - André Malraux

Giovanni Antonio Canal (Canaletto)

Si mai teniu uns quants milions d'euros i us els voleu gastar fent-me un regal, no cal que us hi trenqueu les banyes. Em podeu regalar un Canaletto.




Ja fa anys que sento una estranya fascinació pels quadres de Canaletto. Sembla que hagués volgut retratar cada detall del món que l'envoltava, però en canvi en sabem molt pocs de la seva vida. Se sap, i la seva obra en dóna testimoni, que va viure gran part de la seva vida a Venècia. El 1719 viatjà a Roma i el 1746 a Londres, on va estar-hi sis anys. Durant aquell temps la seva obra entrà en decadència i fins i tot arribaren a pensar que els seus quadres eren obra d'un imitador. Intentà desmentir-ho fent demostracions públiques de pintura i, després de fracassar, tornà a Venècia vell i cansat. Mai recuperà la fama, els temps l'havien deixat enrere.

No sóc un entès en art, però m'estaria hores mirant aquestes pintures plenes de detalls meravellosos. Semblen fotografies, però són molt més que això. Modelava el paisatge al seu gust per embellir els seus quadres, feia els edificis més llargs, posava ponts on no n'hi havia...

Canaletto, doncs, fou un inventor de realitats. Un artista.

De la feblesa humana

La setmana que ve, si no passa cap cosa estranya, ens comprarem un pis. Durant els últims 10 anys dec haver canviat uns 6 cops de casa i ja me n'he cansat. Tinc ganes d'establir-me, de sentir que hi ha un lloc que puc anomenar casa meva i no haver-me'n de moure, com a mínim, durant una bona temporada. Estic en un moment de la vida en què necessito certeses.
Que estigui convençut de comprar-me un pis, tanmateix, no vol dir que no tingui la mosca al nas per haver d'entrar dins la rotllana de la dansa macabra que ens fan ballar els bancs. De fet, ja fa molts anys que la ballo, però fins ara tenia la sensació que no tenia alternativa i ara ho faig per pròpia voluntat.
De vegades penso que si fos un capitalista convençut (un capitalista que no fos cristià, és clar) em seria molt més fàcil viure sense caure en tantes contradiccions.
Com a penitència, avui us deixaré un enllaç a un web sobre mutualisme:

mutualismo.org

La pàgina està portada per un tal Victor L., que hi escriu articles sovint. Està molt influït per Kevin Carson, potser el principal teòric actual del mutualisme, i molt ben documentat, i la veritat és que escriu força bé, encara que en algun moment potser sembla una mica dogmàtic. En tot cas, considero que aquests articles són una lectura prou instructiva. La pàgina també compta amb enllaços a llibres en pdf sobre els principals autors mutualistes (Proudhon, l'esmentat Carson) i uns fòrums no gaire actius, però en què també es pot trobar informació.

El mutualisme és una ideologia, fonamentada en els escrits de Proudhon, que defensa la llibertat de l'individu davant de l'estat. A diferència d'altres corrents anarquistes (p.e. l'anarcocomunisme), el mutualisme és partidari del lliure mercat. Un lliure mercat, tanmateix, "real", ja que segons aquests autors és precisament la intervenció de l'estat el que distingeix el capitalisme del lliure mercat.

Benjamin Biolay - Ton Heritage

Estupefactes

A la pel·lícula El ángel exterminador de Luis Buñuel, un grup de burgesos es troben que, en acabar la festa, no poden sortir de la sala on són per alguna raó desconeguda. A partir d'aquell moment els personatges són presos de l'angoixa i les seves relacions es van deteriorant.

L'altre dia, sentint les declaracions de Celestino Corbacho, que deia que s'havia trobat en "el pitjor lloc i en el pitjor moment", vaig pensar que durant la seva estada al ministeri d'immigració i treball deu haver experimentat una sensació semblant. Segurament, molts altres membres del govern, pensant en aquesta legislatura, deuen evocar una terrible sensació de joguina trencada.

Sens dubte, amb una conjuntura com aquesta, el pronòstic no és gaire bo. I, tanmateix, només els ingenus o els fanàtics poden creure que hi ha alguna alternativa política possible. Únicament una suma d'actuacions individuals podrà ser decisiva per avançar.

Ara més que mai, hem de ser tots conscients dels nostres actes i no esperar el lideratge d'uns polítics paralitzats per la ineptesa.

La zona grisa

A Els enfonsats i els salvats, Primo Levi dedica una part del llibre a analitzar el que ell anomena "La zona grisa", el conjunt de jueus que, d'una manera o d'una altra, van col·laborar amb els nazis.

Els sonderkommandos eren grups de jueus seleccionats per retirar els cadàvers de les càmeres de gas i dur-los als forns crematoris, després d'haver-ne destriat els objectes de valor. Al cap d'uns mesos, però, ells mateixos també eren exterminats i substituïts per altres sonderkommandos, per la qual cosa la seva lluita per la supervivència esdevenia estèril. Tanmateix, l'octubre de 1944, a Auschwitz, els sonderkommandos es van rebel·lar i van aconseguir fer explotar un dels forns crematoris abans de ser morts pels SS.

Malgrat que els sonderkommandos se'ns mostrin avui dia com l'exemple més xocant de col·laboració amb els nazis, no foren els únics jueus que ajudaren els nazis a fer realitat la seva macabra bogeria. Els guettos no haurien estat possibles sense la col·laboració organitzativa d'alguns dels seus integrants i als camps de concentració hi havia presoners que feien tota mena de feines, des d'algunes d'insignificants fins a ocupar càrrecs d'una certa responsabilitat, com en el cas dels anomenats kapos. I no obstant això, aquestes posicions privilegiades els van permetre, en ocasions, d'ajudar els seus companys o de fer arribar a l'exterior informació de la infàmia que s'estava perpetrant dins d'aquells camps de l'horror.

Tenim la temptació, des de la distància, de pensar que potser tenien una opció millor. Que, a canvi de viure uns mesos més o tenir una ració menys justa, no calia fer-ho. Alguns van decidir no fer-ho i van morir, uns altres van ocupar el seu lloc.

Però el món és ple de zones grises, a tots els nivells. Existeix una distància necessària entre el que fem i el que creiem que hauríem de fer, potser a canvi d'una engruna de tranquil·litat.

Tots som humans, tenim idees. Hi ha molt pocs herois.